Guillem GallifaUn llibre el títol del qual ja és revelador. La periodista Sarah Jaffe desgrana la bona feina dels poders fàctics, des de les seves ben conegudes malifetes fins a les més amagades subtileses, per donar compte de fins a quin punt vivim escindits, val a dir, mercantilitzats i capitalitzats, actualment.
Jaffe no escatima en referències, exemples i testimonis (recordant, a voltes, a Carlos Taibo) per adonar-se de les deformitats a què ens veiem sotmesos sota el jou del neoliberalisme, que ens deshumanitza, ens desnaturalitza, i ens recrea una Matrix que no ha d’envejar res a les més sinistres distòpies literàries. No obstant, destaca entre les seves pàgines l’últim capítol del llibre, titulat Conclusió. Què és amor?
Síntesi reflexiu de l’exposat al llarg de les pàgines immediatament anteriors, els fragments de les quals comparteixo a continuació:
“L’ètica laboral neoliberal ha convertit els nostres cors en agendes. La retòrica de la fàbrica, com assenyalava la crítica cultural Laura Kipnis al seu controvertit llibre Contra l’amor. (Una diatriba), s’ha convertit en «el llenguatge de l’amor per defecte». L’amor, en particular per a la classe treballadora, és un assumpte complicat.”
Les relacions romàntiques no són les úniques que han patit sota el neoliberalisme. L’amistat també és una víctima de com estan organitzades les nostres vides treballadores. Un estudi del 2014 va revelar que una de cada deu persones al Regne Unit afirmava no tenir cap amic proper; en una enquesta als Estats Units realitzada el 2019, un de cada cinc millennials declarava no tenir ni un sol amic. Aquests estudis reflecteixen «una tendència ascendent a la soledat a llarg termini». El període de confinament prologant durant la pandèmia de coronavirus no ha fet res més que exacerbar sentiments de solitud que molta gent ja presentava. Potser tenim amics de Facebook, però tenim amics reals? Hem intentat culpar internet de la nostra solitud col·lectiva.
Des de l’inici del capitalisme industrial, molts empresaris han volgut estendre el seu control a les mateixes llars. Antonio Gramsci assenyalava que “no es pot desenvolupar el nou tipus d’home demanat per la racionalització de la producció i del treball, tret que l’instint sexual estigui degudament regulat i també estigui racionalitzat“. Afirmava que els empresaris industrials s’esforçaven constantment a regular l’animalitat dels humans, a sotmetre a un control més estricte tot allò que ens ha convertit en alguna cosa més que en robots, i això incloïa introduir certa disciplina en les relacions sentimentals que un mantenia fora de la feina. És ben sabut que Henry Ford enviava investigadors a les cases dels seus empleats per assegurar-se que eren honrats, rectes i monògams i, per tant, mereixien un sou més elevat.
“I l’amor, com ha documentat el sociòleg Andrew Cherlin, ha experimentat una transformació des de la monogàmia conjugal a alguna cosa més oberta, flexible i sovint, per descomptat, en absolut heterosexual. No obstant això, la manera com parlem de les parelles o «companys» fins i tot el terme company o partner, l’ús com a neutre pel que fa a gènere en anglès cada vegada es troba més la sala de juntes, al bufet, i segueix sent un reflex de l’origen de la família com una institució complementària a la feina.”
“La nostra creativitat, com el nostre amor, no és veritablement lliure.”
Creació, joc, amor: desitjos humans tots ells, potser fins i tot necessitats humanes, què han estat contingudes, mercantilitzades i posades a la venda. Mentre estiguem obligats a treballar per guanyar-nos la vida, és lògic que reivindiquem millors condicions laborals. Però, a més a més d’aquestes reivindicacions, sempre hem de reivindicar el nostre temps. Què seríem capaços de crear sense les constriccions d’haver de guanyar-nos la vida? Com va escriure Marx ja fa molt de temps (encara que no tant): “El regne de la llibertat només comença allà on acaba el treball imposat per la necessitat i per la coacció dels fins externs”.
“Començar a crear la nostra petita petjada al marge de les nostres famílies nuclears, les nostres quadrilles, a qui confiàvem els nostres secrets més aterridors, i transformen les seves pors en clamorosos càntics que avergonyeixen els adults que han creat aquesta societat trencada. Les vagues estudiantils saben que un altre món és possible perquè ja l’estan creant. El tornen real cada vegada que es reapropien del seu temps, cada vegada que es neguen a fer la feina que se n’esper, perquè el món en què se suposava que devien créixer els ha fallat estrepitosament.”
“Ara que acabo aquest llibre, sento com si volgués fer una aposta amb mi mateixa. Vull tractar d’estimar altres coses alienes a la meva feina, encara que tinc la mirada posada en la data, en el llibre publicat a les meves mans, Somio amb que algú llegeixi aquestes paraules i S’hi senti reconegut. Somio amb traspassar els murs que les nostres carreres professionals han aixecat.”
“La vaga, en si mateixa, és una forma de reclamar temps a la feina”
