PsicoPop
Home » El perill de ser massa bo

El perill de ser massa bo

per Albert AlcaineAlbert Alcaine
10 lectures

Ho hem vist a Forrest Gump i a la pel·lícula de Jack Lemmon L’apartament. Aquests films ens donen l’exemple perfecte de persones que coneixem, en el llenguatge popular, com “bonassos”.

Hi ha qui té la necessitat imperiosa, fins i tot patològica, de fer el bé. En un primer moment podríem pensar que aquesta qualitat no té res de perjudicial, ans al contrari! Però no és així: ho té.

De vegades les persones volen fer el bé per sentiments morals més que per emocions ambivalents, per exemple quan fem coses perquè és “el nostre deure”. I aquí hi trobem la mala bondat, quan un confon el ser bona persona amb el fet de deixar de ser un mateix per no desobeir o per no complir les expectatives dels altres.

🧠 Fixa’t que la clau és adonar-se que el ser i el deure moral es fusionen creant una personalitat atrapada en la impossibilitat de ser el que és, sinó amb allò que ha de ser.

Però en què se sustenta la mala bondat? Bàsicament, trobem quatre pilars que segur que et resultaran familiars:

  • El principi d’obediència: complir totes les demanes que els altres esperen de tu.
  • El manament de portar-se bé: “portar-se bé és sinònim de desviure’s perquè tot surti perfecte i patir fins i tot l’angoixa per por d’equivocar-se”.
  • L’angoixa de no ser bo: si no faig tal cosa, aquella persona s’enfadarà amb mi.
  • La ira continguda: a conseqüència de practicar la mala bondat.

Xavier Guix explica que “el nostre cos és com una font d’aigua” i, per això, tot sentiment que entra ha de sortir, perquè és part del corrent emocional. Així, si aquesta ira no s’expressa per enlloc i es guarda al fons de l’armari, acabarà aflorant a la superfície en forma de malalties psicosomàtiques.

💡 Un exemple clar de com fer el bé pot perjudicar-nos la salut.

Quan un s’ha passat la vida corresponent als altres, creient que així el tindran en compte i l’estimaran, descobreix tard i malament, que ser tan bo no ha fet que l’estimin més, sinó que l’utilitzin. I quan un se n’adona, aflora de dins un sentiment d’injustícia que es resol allunyant-se del món i de les relacions: s’envelleix amb ressentiment.

Diu el vell axioma que tard i malament s’aprèn que ser massa bo no fa que t’estimin més, sinó que t’utilitzin i et condemnin al ressentiment.

Quantes vegades hem sentit a dir que cal que tinguem voluntat, sobretot per voler allò que no volem. Però ens hem plantejat que, en realitat, la voluntat no és un esforç sinó una direcció? Tot esforç té els seus límits i, quan s’arriba a un sobreesforç, cal aturar-se. Però algunes persones – sovint per una cultura religiosa que no cal que hagi estat massa intensa – han entès que res no té sentit si no ve precedit d’un gran esforç.

Com són les bones persones?

Ser bona personaNo naixem sent bons o dolents, “sinó amb el potencial d’assolir la nostra màxima realització, és a dir, per convertir-nos en la millor versió de nosaltres mateixos i la seva major expressió virtuosa és la bondat” . Val a dir que aquest procés no és lineal, és a dir, no anem “del bé al bé”, sinó que sovint experimentem el mal, i això també ens ajuda, de fet, a comprendre millor el bé.

☝🏻 Hi ha persones, però, que es condemnen a ser sempre dolentes, així com d’altres no poden deixar de ser bones.

Es podria dir que les bones persones són aquelles que:

  • Aguanten estoicament.
  • No deixen d’autoexigir-se.
  • Eviten el conflicte.
  • Viuen corrompudes per l’angoixa o la por a allò que pugui passar.

La mala bondat es forja des de la infància i té a veure amb molts factors, per exemple, si s’inculca des de menuts un sentit extrem de l’obediència. Ens eduquen en el “porta’t bé“, “sigues obedient” i “si no t’agrada, t’aguantes” sense pensar en com afectarà aquesta “domesticació” al nostre jo adult.

🧠 On està la fina línia vermella que separa aquesta obediència en la qual ens eduquen de la submissió?

La submissió i, amb ella, la complaença, és una mala interpretació de voler el millor pels altres. Podem tenir bones intencions, però acaba per perjudicar a la persona que s’oblida d’ella mateixa i es converteix en els desitjos dels altres.

☝🏻 La submissió crea dependència i una anul·lació de l’autoestima.

☝🏻 Hi ha tres símptomes que denoten submissió: l’autoinculpació (preferir autoinculpar-se que estar una estona discutint amb els altres), la dependència (i, per tant, l’obediència cega) i l’autoprivació (prioritzar sempre a l’altre o els altres renunciant a allò que voldríem).

No som massa conscients que portem a la motxilla aquests patrons i, el pitjor, ens sentim malament si no els complim. La cultura del deure està molt present a la nostra societat, i per això si no fas allò que has de fer, apareix immediatament el sentiment de culpa , i és una manera de tenir-nos una mica controlats, d’aquí al fet que molta gent fa el que fa per por a la culpa i al rebuig.

Ser molt bons pels altres a costa de perjudicar-nos a nosaltres mateixos. És per això que quan diem que algú és massa bo, el que realment expressem és que aquella persona és ingènua, massa condescendent, poc conflictiva, molt complaent i que aguanta tot el que li fotin. És a dir, que li prenen el pèl, però se sotmet a allò.

Tot i això, hem d’intentar no veure-ho de forma dramàtica sinó, més aviat, benintencionada. Val a dir, també, que “amb les millors intencions s’han fet els pitjors desastres”, que deia Oscar Wilde…

La mala bondat té tres efectes negatius:

  • Les persones es mostren d’una manera enfora i d’una altra a si mateixes.
  • Repressió de la ira, engolir-se l’enuig o l’enfadament. Tragar i aguantar.
  • Pèrdua del desig propi: al final un ja no sap què vol per a si mateix.

Com podem ser bons “correctament”?

Com a pares hem d’acompanyar els fills, donar-los pautes i límits, però no voler-los modelar a la nostra imatge i semblança.

El truc és adonar-se que, més que ser bons, cal fer el bé. La bondat, com a virtut, cal traduir-se en acció i la seva acció és fer el bé més gran possible, començant per un mateix: respectar-se, valorar-se i estimar-se. Per això no cal voler ser bons sinó fer el bé, i això implica, de vegades, ser ferms i no obedients, com molts pares ja saben.

Aprendre a posar límits i dir “no” quan és “no” és la principal manera de mantenir-nos en l’espai “correcte” del bé. La solució demana retrobar-se amb si mateix, tenir-se en compte, definir millor quins són els límits, els desitjos i les necessitats, i qüestionar-se fins a quin punt estem donant una importància excessiva als altres.

L’abordatge que hauríem de seguir és:

  • Posar límits: fins a on volem arribar i saber dir que “no”.
  • No fer “sacrificis“: no posar els somnis, necessitats o desitjos darrere dels d’altres persones.
  • Pensa bé abans d’oferir-te: no hem de llançar-nos a oferir ajuda, podem esperar que ens la demanin.
  • Si esperes alguna cosa, sigues honest i sincer: si no ho deixem clar des del principi ens decebrem.
  • Depurar la nostra “culpa”: equivocar-se és un dels peatges inevitables en el camí de la vida.

De vegades busquem la guia de la nostra vida a l’exterior, quan la brúixola està en el nostre interior. L’únic vàlid i que ens pot servir en aquests casos és aprendre de la vivència, prendre nota i reforçar les nostres pautes per intentar evitar que ens torni a passar. L’experiència ens ajuda, però els cinc punts que indico també ho faran.

📎 Alcaine, A. [Albert]. (2024, 26 octubre). El perill de ser massa bo. PsicoPop. https://www.psicopop.top/ca/el-perill-de-ser-massa-bo/


📖 Referències:

Subscribe
Notify of
7 Comentaris
Newest
Oldest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments

Marta Jiménez
Marta Jiménez(@mjimenez)
Membre
18 days ago

És una paradoxa que una persona egoista sigui més feliç que una que és altruista. Això és un reflex del món cruel en el qual vivim, on estem forçats a mirar el nostre interès com un instint de supervivència.

Roger Rodés
Roger Rodés(@rrodes)
Active Member
Reply to  Marta Jiménez
22 days ago

L’altruisme enriqueix, en primer lloc, a la persona altruista i, en segon lloc, a qui rep la seva feina.

L’egoisme és primer jo, després jo i sempre jo. Aquest egoisme no és capaç de donar res, no és capaç d’estimar i no és capaç de ser feliç.

Anna Farré
Anna Farré(@afarre)
Membre
3 days ago

El millor és que quan poses límits i els que abans “reien i ara s’enfaden” és quan descobreixes que “per la pela balla la gitana” o que això sí que és donar una gla per fer cagar un roure.

Andreu Minguella
Andreu Minguella(@aminguella)
Membre
2 days ago

Trobo a faltar que no es parli de l’ecoïsme i no s’expliqui que la gent que intenta complaure tothom és perquè venen d’un rebuig continuat.

Àngel Campalans
Àngel Campalans(@acampalans)
Active Member
Reply to  Andreu Minguella
12 hours ago

Ecoisme i narcisisme: molts d’aquests casos venen perquè, amb anterioritat, algun/a desgraciat/da els ha convençut que no poden ser estimats per si mateixos, sinó per allò que ofereixen als altres. Com explica l’article, tard i malament s’aprèn que no és tant ser “bo” com ser “just”, primer de tot, amb un mateix.

Josep M. R. C.
Josep M. R. C.(@jmrodes)
Membre
Reply to  Andreu Minguella
4 days ago

Tot això està molt bé, però de vegades, simplement, sembla que no hi ha opcions. Parlar en general està bé, per ull viu en simplificar-ho tot massa, perquè pot generar frustració i desesperança.

Sergi Vila
Sergi Vila(@svila)
Membre
5 days ago

En euskera “home” es diu “gizon“, que es tradueix com a “ser viu bo“.

Related posts

Segur que vols desblocar aquesta publicació?
Desbloquejos pendents : 0
Segur que vols cancel·lar la subscripció?

This website uses cookies to improve your experience. If you continue, we assume you agree. Accepta

Privacy