Guillem GallifaEl nihilisme cotitza a l’alça a la societat postmoderna. Paul Bourget va adoptar el terme com a concepte psicològic per primera vegada a la seva Essais de Psycologie contemporaine , on advertia de l’adveniment d’una “gran malaltia europea“, definida com “un mortal cansament del viure, una tètrica percepció de la banalitat de tot esforç“.
Així, el que ja vaticinaven de manera implícita alguns autors i pensadors del segle XIX, majoritàriament russos, fills o parents més o menys propers de l’anarquisme nihilista que rondava ja per les seves estepes — Lev Tolstoi, Fiódor Dostoievsky, Alexandre Puixkin, Nicolai Gógol, Antón Chejóv, Iván Turguénev… i algun centreeuropeu com Gustave Flaubert, Søren Kierkegaard i, naturalment, Friedrich Nietzsche — ha assolit el seu punt àlgid en el model de vida utilitarista i productiu de la societat de consum que avui — no sabem fins quan — ens ocupa.
Ja la producció literària que va seguir al XIX ens va oferir una robusta consolidació de les prediccions d’aquests pseudoprofetes, trobant en les antiutopies de Fahrenheit 451 , 1984 , i sobretot, Un Món Feliç , un diàfan model dels dies que havien d’arribar.
En el terreny filosòfic, van prendre el relleu de Nietzsche els ja coneguts, encara que potser no prou llegits, Jean-Paul Sartre i Martin Heidegger, mentre que en el difús terreny que separa la literatura de la filosofia, un desesperançat Albert Camus publicava ‘L’estrany’ , mentre cert autor romanès encara desconegut per al gran públic, Émile Cioran, aconseguia les cotes més altes de cinisme i visió amarga del món amb obres de notable talent literari, com De l’inconvenient d’haver nascut , Breviari de podridura o Aquest maleït Jo —carregat de menyspreu, ja buit de tota esperança— que s’havia anat gestant com un embrió al si de la mentalitat europea, i que aconseguia el seu estat de maduresa esperonat per les dues guerres mundials que van assotar amb virulència l’altivesa i la seguretat de l’occidental mitjà.
No és objecte del present article dilucidar els veritables orígens històrics i psicològics del nihilisme, ja que les hipòtesis es perden en el temps, ja siguin històriques — no és la superació de Déu comunament atribuïda a Nietzsche, perquè resulta fàcil localitzar autors nihilistes en èpoques precedents — o bé psicològiques — l’impuls de negació com a nihilisme pot trobar-se en multitud de variants manifestacions, des del buit budista o fins i tot d’alguna mística cristiana medieval, a l’impuls tanàtic teoritzat per la psicoanàlisi —, sinó més aviat comentar succintament un autor, potser desconegut entre els autors de primera línia en el nihilisme, i en particular una de les seves obres, les circumstàncies de publicació de les quals, unida a la clarividència de missatge i encara la qualitat literària, mereixen esment en la llista d’honor de pensadors del buit: El seu nom és Louis-Ferdinand Céline.
Qui s’amagava sota aquest pseudònim? Céline, pseudònim de Louis-Ferdinand Destouches (Courbevoie, 1894 – Meudon, 1961), va ser un metge francès, més tard reciclat a novel·lista, que va revolucionar en certa manera l’estil literari de la seva terra natal amb una prosa agressiva i elegant, que va sorprendre per la trenca de motlles que governaven l’statu quo literari del país.
Va participar en la Primera Guerra Mundial, on va rebre un tret al cap i, malgrat sobreviure, després de l’episodi se li va declarar incapacitat per al servei bèl·lic al front. Després de tornar a França, va viatjar al Camerun i Anglaterra i va treballar com a metge fins que, el 1932, es va fer popular amb la novel·la Viatge al final de la nit (Voyage au bout de la nuit), que va guanyar el premi Renaudot.
En ella, seguim les aventures de Bardamu — personatge que encarna el desencís total de la vida —, en una sèrie de viatges on la degradació dels paisatges i escenaris externs són només notes a peu de pàgina de l’estat de degradació interior del protagonista. Així, doncs, l’obra que li va donar el reconeixement dels cercles literaris va ser, sens dubte, Viatge al final de la Nit, una obra la individualitat del qual supera el conjunt que ofereix el mosaic de referències, i de la qual reprodueixo a continuació un petit fragment, perquè el lector pugui donar compte segons el seu propi judici del talent narratiu de l’autor, i alhora descobrir el que és, per a qui escriu aquestes línies, qui representa el zenit de la literatura nihilista dels nostres dies:
Siempre había temido encontrarme vació, no tener, en suma, ninguna razón de peso para existir. En el presente y ante la evidencia, estoy convencido de mi nada individual. En aquel ambiente demasiado distinto del que estaba acostumbrado, me sentía al instante como disuelto: simplemente, me sentía muy cerca de la no-existencia. Y de este modo, en cuanto dejaban de hablarme de cosas familiares, descubría que ya nada era obstáculo para caer en una suerte de irresistible hastío, una forma dulzona de espantosa catástrofe del alma. Un asco. Al menos la basura no pretende durar, ni crecer. En ese aspecto somos infinitamente más desgraciados que la mierda, las ganas rabiosas de perseverar en nuestro estado constituyen la más increíble de las torturas. Nuestro cuerpo, disfrazado de moléculas inquietas y vulgares, se rebela constantemente contra la atroz farsa del durar. Nuestras moléculas, ¡Qué ricas! Quieren perderse lo más rápidamente en el Universo. Sufren de pertenecernos exclusivamente a nosotros, cornudos de Infinito. Nuestra desgracia está ahí encerrada, atómica, con nuestra piel.
