Guillem Gallifa
El nihilisme cotitza a l’alça a la societat postmoderna. Paul Bourget va adoptar el terme com a
concepte psicològic per primera vegada a la seva Essais de Psycologie contemporaine, on advertia
de l’adveniment d’una “gran malaltia europea“, definida com “un mortal cansament del viure, una
tètrica percepció de la banalitat de tot esforç“.
Així, el que ja vaticinaven de manera implícita alguns autors i pensadors del segle XIX,
majoritàriament russos, fills o parents més o menys propers de l’anarquisme nihilista que rondava ja
per les seves estepes —Lev Tolstoi, Fiódor Dostoievsky, Alexandre Puixkin, Nicolai Gógol, Antón
Chejóv, Iván Turguénev… i algun centreeuropeu com Gustave Flaubert, Søren Kierkegaard i,
naturalment, Friedrich Nietzsche— ha assolit el seu punt àlgid en el model de vida utilitarista i productiu
de la societat de consum que avui —no sabem fins quan— ens ocupa.
Ja la producció literària que va seguir al XIX ens va oferir una robusta consolidació de les
prediccions d’aquests pseudoprofetes, trobant en les antiutopies de Fahrenheit 451 de Ray
Bradbury, 1984 de George Orwell, i sobretot, Un Món Feliç d’Aldous Huxley, un diàfan model
dels dies que havien d’arribar.
En el terreny filosòfic, van prendre el relleu de Nietzsche els ja coneguts, encara que potser no prou
llegits, Jean-Paul Sartre i Martin Heidegger, mentre que en el difús terreny que separa la literatura
de la filosofia, un desesperançat Albert Camus publicava ‘L’Estranger’, mentre cert autor romanès
encara desconegut per al gran públic, Émile Cioran, aconseguia les cotes més altes de cinisme i
visió amarga del món amb obres de notable talent literari, com De l’inconvenient d’haver nascut,
Breviari de podridura o Aquest maleït Jo —carregat de menyspreu, ja buit de tota esperança— que
s’havia anat gestant com un embrió al si de la mentalitat europea, i que aconseguia el seu estat de
maduresa esperonat per les dues guerres mundials que van assotar amb virulència l’altivesa i la seguretat de l’occidental mitjà.
No és objecte del present article dilucidar els veritables orígens històrics i psicològics del nihilisme,
ja que les hipòtesis es perden en el temps, ja siguin històriques —no és la superació de Déu
comunament atribuïda a Nietzsche, ja que resulta fàcil localitzar autors nihilistes en èpoques
precedents— o bé psicològiques —l’impuls de negació com a nihilisme pot trobar-se en multitud de
variants manifestacions, des del buit budista o fins i tot d’alguna mística cristiana medieval, a
l’impuls tanàtic teoritzat per la psicoanàlisi—, sinó més aviat comentar succintament un autor, potser
desconegut entre els autors de primera línia en el nihilisme, i en particular una de les seves obres,
les circumstàncies de publicació de les quals, unida a la clarividència de missatge i encara la qualitat literària,
mereixen esment en la llista d’honor de pensadors del buit: El seu nom és Louis Ferdinand Céline.
Qui s’amagava sota aquest pseudònim? Céline, pseudònim de Louis-Ferdinand Destouches
(Courbevoie, 1894 – Meudon, 1961), va ser un metge francès, més tard reciclat a novel·lista, que va
revolucionar en certa manera l’estil literari de la seva terra natal amb una prosa agressiva i elegant,
que va sorprendre per la trenca de motlles que governaven l’statu quo literari del país.
Va participar a la Primera Guerra Mundial, on va rebre un tret al cap i, malgrat sobreviure, després de l’episodi se
li va declarar incapacitat per al servei bèl·lic al front.
Després de tornar a França, va viatjar al Camerun i Anglaterra i va treballar com a metge fins que,
el 1932, es va fer popular amb la novel·la Viatge al final de la nit (Voyage au bout de la nuit), queva guanyar el premi Renaudot.
En ella, seguim les aventures de Bardamu —personatge que encarna el
desencís total de la vida—, en una sèrie de viatges on la degradació dels paisatges i escenaris externs
són només notes a peu de pàgina de l’estat de degradació interior del protagonista.
Així, doncs, l’obra que li va donar el reconeixement dels cercles literaris va ser, sens dubte, Viatge al final de la Nit, una obra la individualitat del qual supera el conjunt que ofereix el mosaic de referències, i de
la qual reprodueixo a continuació un petit fragment, perquè el lector pugui donar compte segons el
seu propi judici del talent narratiu de l’autor, i alhora descobrir el que és, per a qui escriu aquestes
línies, qui representa el zenit de la literatura nihilista dels nostres dies:
“Siempre había temido encontrarme vació, no tener, en suma, ninguna razón de peso para existir. En
el presente y ante la evidencia, estoy convencido de mi nada individual. En aquel ambiente
demasiado distinto del que estaba acostumbrado, me sentía al instante como disuelto: simplemente,
me sentía muy cerca de la no-existencia. Y de este modo, en cuanto dejaban de hablarme de cosas
familiares, descubría que ya nada era obstáculo para caer en una suerte de irresistible hastío, una
forma dulzona de espantosa catástrofe del alma. Un asco.
Al menos la basura no pretende durar, ni crecer. En ese aspecto somos infinitamente más
desgraciados que la mierda, las ganas rabiosas de perseverar en nuestro estado constituyen la más
increíble de las torturas. Nuestro cuerpo, disfrazado de moléculas inquietas y vulgares, se rebela
constantemente contra la atroz farsa del durar. Nuestras moléculas, ¡Qué ricas! Quieren perderse
lo más rápidamente en el Universo. Sufren de pertenecernos exclusivamente a nosotros, cornudos
de Infinito.
Nuestra desgracia está ahí encerrada, atómica, con nuestra piel.”
